Els drets reals en l’ordenament jurídic català: anàlisi de la jurisprudència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, relativa al llibre cinquè del Codi civil de Catalunya
Barra lateral del artículo
Contenido principal del artículo
El present article analitza la incidència de la jurisprudència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya respecte de la titularitat de drets reals per part de les administracions locals. Així, si bé existeixen restriccions pròpies de la configuració del recurs de cassació com a extraordinari, que impedeixen l’accés a la cassació si no concorre l’interès cassacional, el Tribunal Superior ha tingut ocasió de pronunciar-se en diferents àmbits. Així, esdevé necessari ressenyar tres blocs diversos, en els que la tasca jurisprudencial ha estat rellevant: en primer terme, pel que fa a la diferència entre els límits i limitacions del domini, ara anomenats en el llibre cinquè restriccions i, sobretot, en la configuració de les relacions de veïnatge i en l’estudi de les immissions. En segon terme, l’examen de concrets drets reals limitats en els quals el Tribunal ha tingut ocasió d’establir doctrina, com són el dret de retenció o el dret de servitud, i, dins d’aquest darrer, en les servituds de llums i vistes. I, en tercer terme, la regulació catalana de la propietat horitzontal ha generat un important cos doctrinal que ha anat superant les disfuncions que la norma presentava, a la vegada que ha fixat criteris que han superat les interpretacions diverses que havien portat a terme les audiències provincials, i s’ha aconseguit així la funció pnomofilàctica, pròpia del recurs de cassació.